Last day in Barcelona
Escric això al mig de l’Atlàntic, estem a mig camí del primer avió que ens portarà fins a Philadelphia, a on agafarem l’enllaç cap a Indiana per començar el que anomenem com “les colònies de La Caixa”.
Les últimes 24h a Barcelona van ser una barreja d’emoció i nervis pel viatge de l’endemà juntament amb la barreja d’emoció i nervis pels concerts del ConjuntXXI! a la Pedrera, on, a més a més, presentàvem la meva última obra, la meva última estrena a Bcn abans de creuar l’Atlàntic per a una bona temporada.
És cert que a cada concert que fem amb el ConjuntXXI! va disminuïnt el nerviosisme: amb prop de tres anys hem aconseguit que les nostres idees del simfonisme de cambra i de poder fer música simfònica en petit comitè, siguin ja una cosa madura i assimilada entre tots nosaltres. Això vol dir que tot ja surt millor d’entrada i que les complicitats necessàries entre tots nosaltres es creen ràpidament.
En el cas dels concerts de 30 minuts, dins del cicle de 30 minuts de música a la Pedrera del Mas i Mas Festival, ho vam poder plasmar especialment amb la meva obra, que era una estrena i que llegiem i presentàvem per primera vegada. Com que la resta del repertori ja l’havíem tocat uns mesos abans al MNAC, vam programar ben pocs assaigs de recordatori, pel què la meva obra la vam assajar relativament poc.
La màgia però, es va fer realitat des del primer moment (l’estrena obria el concert) i la interpretació i resultat va ser motla bo ja en el primer concert, amb la Laura Pou fent de solista crack a la flauta (en el 3r concert, que la vam tornar a tocar encara va anar millor i tot). Com que era una obra pensada des d’un punt de vista més cambrístic, implicava una certa lluita per part del solista per a destacar per sobre del grup, en diàleg constant amb ella que no pas simplement acompanyant-la. La sort, però, de treballar amb un grup de bons músics i bons amics és que sense massa paralues es pot transmetre i treballar molt. La Laura i la Marta es miraven i s’entenien perfectament i igualment amb la resta del grup.
Si en l’últim dia abans del què de moment segur que és l’aventura més important de la meva vida hi sumem l’experiència d’un concert com aquest, d’un grup que el sento com a meu i del què portem tant de temps lluitant per aconseguir un cert reconeixement dins del nostre país i envoltat d’amics, és fa impossible de no emocionar-se. No només per deixar enrera a la família, amics, ciutat, país i una manera de viure sinó també per aquestes experiències tant intenses i que converteix la nostra feina de músics en un vertader privilegi.
Doncs res, que marxo emocionat però també orgullós de veure que hem aconseguit que amb tant sols dos assaigs podem oferir uns concerts del nivell que vam oferir dissabte i de ben segur han ofert diumenge. Idear i fer realitat el simfonisme de cambra ha estat difícil i laboriós i requereix d’un altíssim nivell i predisposició de tots els que el fem possible.
Gràcies a tots els conjuntitus i fins aviat!